Diari de lectura. Divina Comèdia (2)

23 de set. 2009 6 comentaris
Segon dia. Ens hem reunit 21 lectors i hem avançat una mica més en la 'comèdia' de Dante, hem fet dos cants, just fins a traspassar les portes de l'infern. Fins ara podem constatar dues coses: el 'fil argumental' del llibre és fàcil de seguir -comptem amb l'ajuda dels comentaris del traductor- i, en canvi, la 'lectura' del llibre en veu alta en sí mateixa és una mica més dificultosa: no ens hem acostumat encara a la lectura en vers.

A banda d'això, davant aquest viatge literari que hem començat, no em sembla detectar els dubtes que va tenir Dante a l'hora d'emprendre el viatge cap a l'infern:

"I com qui ja no vol el que volia,
i muda tant d'idea i pensament
que deixa allò que havia començat,
així em vaig fer jo en aquell coster fosc,
perquè, pensant, vaig posar fi a l'empresa
que, en començar, semblava tan planera."

I si n'hi hagués, de dubtes, confio que els versos de Dante ens facin el mateix efecte que li van fer a ell les paraules de Virgili quan li va explicar -al final del segon cant- com li havien encomanat de treure'l de la selva obscura.

Tu m'has posat al cor tan gran desig
de seguir-te, amb les paraules teues,
que he tornat ja al meu primer propòsit.
Anem...

Anem!

Cant II de l'Infern. Abans de començar el viatge a l’infern, Dante ens parla de dos precedents de viatges a l’ultratomba: El d’Eneas, pagà i el de Sant Pau, cristià, fonaments de Roma i de la fe cristiana respectivament. Virgili guiarà i protegirà Dante en aquest viatge a petició de Beatriu, la qual ha estat interpel•lada per la mateixa ‘Mare de Déu’.


“Per mi s’entra a la ciutat sofrent,
per mi s’entra cap a l’etern dolor,
per mi s’entra amb la perduda gent.
...
deixeu tota esperança, els qui hi entreu.”

Cant III de l'Infern. És l’inici del descens al món de les tenebres que es produeix a través de les portes de l’infern, damunt de les quals estan gravats els versos lapidaris: “per mi s’entra...”.
Passada la porta Dante troba una mena de ‘preinfern’ destinat als qui no han estat mereixedors ni d’autèntic turment infernal ni de la glòria del cel.

Més endavant hi ha la vertadera frontera de l’infern: la ribera del riu Aqueront on les ànimes condemnades s’esperen que el barquer Caront les passi a l’altra banda.

Concurs. Al segon cant, Dante descobreix que tres dames tan altes i beneïdes tenen cura d'ell en la cort del cel. Qui són aquestes tres dames? Què fan per ell?

6 comentaris :

  • Anònim ha dit...

    Creiem que són la Mare de Déu, Llúcia i Beatriu que tenen cura de Dante

    E si nom e vero e ben trobato

    Miquel i Carme

  • Anònim ha dit...

    Llúcia,enemiga dels homes cruels,
    va volar, i vingué al lloc on jo seia
    a la vora de l'antiga Raquel.
    Digué: -Beatriu, alabança de Déu,
    per què mo ajudes a qui t'estima tant
    que, per tu, eixia del rengle vulgar?
    Montserrat

  • Anònim ha dit...

    LLÚCIA - Missagera de la Mare de Déu.
    RAQUEL - Representa la contemplació pasiva.
    BEATRIU - És la contemplació activa que acudirà en socors del poeta.
    Al cel seuen una al costat de l'altra.
    Antoni.

  • Anònim ha dit...

    Penso que son:Llúcia, per la qual Dante sentía gran devoció, Raquel que representa la contemplació i Beatriu que és la contemplació activa.
    Entenc que la Mare de Déu es qui les envia

    Montse Vergés

  • Grup de Lectura en Veu Alta ha dit...

    Quina participació! I això que la Rosa i la seva filla encara no s'han decidit a participar al concurs.

    Recapitulem:
    Beatriu és qui acudirà en socors de Dante. Ho fa demanant al mestre Virgili que vagi al seu auxili.

    Llúcia és qui vola fins on és Beatriu a suggerir-li que hauria d'ajudar al seu enamorat, Dante.

    La Mare de Déu, la dama noble que hi ha al cel, és qui comunica a Llúcia, per qui Dante tenia devoció, que el poeta té necessitat d'ajut i el deixa a les seves mans.

    Raquel només surt com a companyia de Beatriu.

 
PrestaShop themes